8.12.10

COMPARTIM LECTURES, desembre del 2010

El desembre l'he començat amb l'Anna GAVALDA a qui ja coneixia per l'obra Junts i prou amb la qual vaig gaudir molt, tant, que és un llibre que he regalat més d'una vegada.
Ara he llegit la seva última novel·la A gust amb la vida, tan curta i lleugera que es llegeix en dues estones, senzilla però alhora profunda i molt bonica. Va sobre quatre germans que durant un cap de setmana fan una escapada de la seva vida d'adults, s'amaguen de la realitat i retroben la seva infantesa.

I l'he acabat amb el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA, de qui he llegit El paraíso en la otra esquina del 2003, sobre moltes coses - com sempre - però sobretot sobre l'aventura de Gauguin en la Polinèsia, que dóna molt que pensar com, per exemple, marxar a la Polinèsia o allà on sigui i deixar-ho tot enrere, per sempre.
També he llegit el seu discurs del 7 de desembre a Estocolmo. S'anomena Elogio a la lectura y la ficción i és un al·legat preciós sobre el valor de la lectura, "no només com a entreteniment i com a exercici intel.lectual que ens aguditza la sensibilitat i ens desperta l'esperit crític, sinó com a necessitat imprescindible perquè la civilització continuï existint, renovant-se i conservant en nosaltres el millor del que tenim d'humans...""... i perquè un món sense literatura seria un món sense desitjos ni ideals...". Gràcies Mario.

I per últim, un llibre xulíssim que em van regalar per Nadal i ja me l'he acabat: Sunset Park, l'última novel·la del neoyorquí Paul AUSTER, un llibre sobre la vida i tot allò que et pot arribar a passar, o no.


Bones festes i que us regalin molts llibres!

Núria Reichardt
desembre, 2010

20.11.10

COMPARTIM LECTURES, novembre del 2010

Aquest novembre m'he llegit només dos llibres, però tots dos molt interessants.

El primer d'en Javier CERCAS de qui ja m'havia llegit les seves anteriors novel·les Los soldados de Salamina i La velocidad de la luz, totes dues molt bones.
La veritat és que em feia molta mandra llegir-me Anatomía de un instante sobre el cop d'estat del 23-F, però ha valgut molt la pena ja que no es fa gens avorrit, ans al contrari, és molt interessant i engrescador i, per suposat, va molt més enllà del cop d'estat.
M'encanta en Javier CERCAS, sempre espero amb il·lusió el seu article quinzenal al dominical de El País i mai no em decepciona.


Va ser gràcies a en Javier CERCAS que vaig tenir notícia d'en Juan Gabriel VÁSQUEZ, un jove escriptor colombià.
He llegit Los informantes de qui el flamant nobel Mario VARGAS LLOSA ha dit "Un magnífico y aterrador estudio sobre cómo el pasado puede invadir el presente, y una fascinante revelación de un rincón poco conocido del teatro de la guerra Nazi".
M'ha agradat molt - encara que a estona ho passes ben malament - tant per l'interès de la trama com per per la qualitat de la seva prosa.

Núria Reichardt
novembre, 2010

12.10.10

Octubre del 2010

En començar l'octubre vaig llegir un llibre d'en Italo SVEVO de qui no havia llegit res abans. Es titula Senectud, situada a la ciutat de l'autor, Trieste, i m'ha semblat una mica estrany la seva manera de narrar la dificultat de viure i d'establir relacions amb els altres. Destaca la traducció de la meva enyorada Carmen MARTÍN GAITE.

Vaig sentir-me molt feliç en saber que a en Mario VARGAS LLOSA li havien donat el Premi Nobel de Literatura, crec que és molt merescut i, en honor seu, vaig triar un llibre més dels molts dels seus que encara no he llegit.
Ha estat el seu primer llibre publicat el 1962, guanyador del premi Biblioteca Breve convocat per Carlos BARRAL, La ciudad y los perros que m'ha impressionat molt. Què bé que escrivia ja fa més de quaranta anys!

Continuaré amb la seva obra i m'he convertit en una defensora total d'en Vargas Llosa, sobretot davant d'aquells que, injustament, el critiquen per les seves posicions, sobretot sense haver-lo llegit.
Gràcies a aquest Nobel han aparegut a la premsa moltes informacions i he llegit crítiques fantàstiques d'autors reconeguts. Vull destacar-ne la d'en Javier CERCAS, gràcies al qual he tingut notícia d'un altre escriptor, en Juan Gabriel VASQUEZ, a qui vull llegir.

Núria Reichardt
octubre, 2010

10.9.10

setembre del 2010

Vaig començar el setembre amb el llibre Un invierno en Mallora de la George SAND. En aquesta obra, Sand narra les vivències del seu viatge i de la seva estància a l'illa amb Chopin i critica de manera forta els mallorquins de l'època.

També he llegit un llibre de l'Esther TUSQUETS anomenat Habíamos ganado la guerra que ha estat interessant, sobre la España de la postguerra des del punt de vista d'un membre de l'alta burgesia barcelonesa.

I per últim vaig trobar un altre llibre d'en Colm TÓÍBIN, El faro de Blackwater, una novel·la molt commovedora sobre els personatges d'una família i el seu entorn, entorn d'amics i coneguts i entorn de paisatge irlandès en contrast amb la ciutat.

14.7.10

COMPARTIM LECTURES, estiu del 2010


Les meves lectures d'aquest estiu han estat irregulars i variades, clàssiques i actuals, moltes d'elles seguint les recomanacions d'en Joan de Sagarra. En ordre d'haver estat llegides:

- La primera va ser Buenos días, tristeza del francès Françoise SAGAN que ja havia llegit feia molts anys, però encara que he canviat la mirada d'adolescent per la mirada d'adulta, m'ha tornat a agradar.


- Vaig seguir amb un altre clàssic del segle XX, el nord-americà Jack KEROUAC. En el camino m'ha interessat però crec que m'hagués fascinat si l'hagués llegit anys enrere.


- I encara un altre, el britànic G.K. CHESTERTON. L'encant de la novel·la El hombre que fue jueves és que no saps ben bé si estàs llegint una obra filosòfica o una història detectivesca; estranya sí que ho és.






- Un llarg hivern
del contemporani irlandès Colm TÓIBÍN és una història breu, subtil i plena de sensibilitat, narrada amb una prosa d'una netedat i una precisió extremes. Pertany a una col·lecció de contes anomenada Mothers and Sons i és molt recomanable.


- Dels contemporanis als clàssics i he llegit al rus Lleó TOLSTÓI que sempre m'ha agradat molt. Aquesta vegada he llegit La muerte de Iván Ilich.




- I no podia passar l'estiu sense llegir alguna cosa del japonès Haruki MURAKAMI, però enlloc d'una novel·la m'he llegit el recull de contes El salze sec i la dona adormida i no sabria triar quin és més curiós, quin més al·lucinant o quin més tendre, però en tots ells, d'una manera o altra, t'hi reconeixes.


- Els contes curts van bé per a llegir a la platja. He llegit Short Cuts del nord-americà Raymond CARVER que el cineasta Robert ALTMAN va convertir en la pel·lícula Vidas cruzadas.Tinc la referència de que en Carver és un dels millors contistes, però els seus contes bàsicament em fan enfadar per les vides que relaten.


La lectura que més he gaudit ha estat la d'en Colm TÓIBÍN i ja estic buscant altres títols d'aquest escriptor irlandès. I la teva, quina ha estat la teva lectura preferida de l'estiu? Recomana'ns-la!

Núria Reichardt
agost, 2010



6.7.10

COMPARTIM LECTURES, juny del 2010

Aquest mes de juny, com tots, he estat molt i molt enfeinada. Així i tot m'he pogut llegir dos llibres de ficció - que s'agraeix en estar envoltat de tanta realitat - i tot dos boníssims.

El primer ha estat per a mi una sorpresa molt agradable que fos boníssim, ja que desconeixia l'autora i només vaig saber d'ella en saber que havia guanyat el Premi Goncourt, 2010.

Es tracta de la francesa Marie NDiaye que s'ha convertit en la primera escriptora negra en guanyar aquest prestigiós premi amb el llibre Tres mujeres fuertes.

El llibre el vaig entomar sabent que anava sobre l'emigració, ja que havia llegit una entrevista a l'autora que actualment viu a Berlín, però saber-ne això és no saber-ne res ja que els tres relats del llibre et deixen absolutament sorpresa i colpida. No només per la gravetat dels fets - que ho són - sinó per la diferent perspectiva amb que ella els relata.

Sé que és el primer llibre en què escriu sobre Àfrica i estic desitjosa de buscar bibliografia anterior seva.

El segon llibre no ha estat cap sorpresa que fos boníssim ja que és del sud-africà premi Nobel 2003 fincat a Sidney, en J.M. COETZEE i jo sempre trobo els seus llibres boníssims.

Encara que uns m'agraden més que d'altres per la seva temàtica o per el moment personal en què els llegeixo. El seu títol Diario de un mal año no m'inspirava gaire, però el seu contingut m'ha agradat molt, així com també l'estil diferent - amb tres veus diferents - amb que presenta la història.

M'ha agradat molt la coherència i honestedat del vell amb si mateix i amb l'opció de vida que va prendre quan era jove i m'ha agradat especialment el paper de la noia que, encara que semblava tonta i despreocupada, no ho era gens; només que era molt jove i moderna, però també coherent i responsable amb ella mateixa i amb el camí que ha pres.

Potser és que la vellesa necessita tant de la joventut i la bellesa ... potser tant com la joventut necessita dels vells i la saviesa.

Que tingueu un bon estiu i molt bona lectura!

Núria Reichardt
juny del 2010



6.5.10

COMPARTIM LECTURES, maig del 2010

Per Sant Jordi em vaig comprar l'últim llibre d'un dels meus escriptors preferits, el nord-americà Philip ROTH. S'anomena La humiliació, està traduït per en Xavier PÀMIES i l'he gaudit molt; llàstima que sigui tan curt! Molts opinen que en Roth ja no és el que era, però a mi mai deixa de sorprendre'm; aquesta vegada el protagonista també és un home gran i la humiliació és una característica que apareix en molts dels seus últims llibres, però aquí ja és el tema central, i la relaciona amb la vellesa: impecable.

Després he llegit l'última novel·la del català Enrique Vilamatas que s'anomena Dublinesca. Com sempre, molt intel·ligent i molt poc convencional i, com sempre, m'ha agradat molt. M'han agradat especialment el tema de la recerca del geni, que potser és la recerca d'allò que hem perdut durant la vida, així com també el funeral de la era Gutenberg davant el poder de la era digital. Però sobretot, m'ha fet venir moltes ganes d'intentar de nou la lectura de l'Ulises de James JOYCE. Potser seria una bona idea començar-lo el 16 de juny, el Bloomsday.

I per acabar el mes, un llibre que vaig aconseguir amb un intercanvi a l'institut el passat Sant Jordi: Una habitación propia de l'anglesa Virginia WOLFF. Sempre que llegeixo aquesta dona penso en el difícil que ha de ser ésser precursor d'alguna cosa, adelantar-te en el temps. T'ha de fer patir molt viure contra-corrent i jo admiro aquesta feminista de finals del segle XIX.

Núria Reichardt
maig, 2010









2.4.10

COMPARTIM LECTURES. Abril, 2010

El primer llibre que he llegit aquest mes d'abril ha estat molt i molt interessant. Es tracta de De la finca del nord-americà John UPDIKE mort recentment. Quan va morir vaig llegir coses sobre ell a la premsa i vaig pensar que mai no l'havia llegit. En veure'l entre els llibres que regalaven a la biblioteca Enric Miralles de Palafolls, no vaig dubtar-hi i la seva lectura m'ha omplert tots els sentits; em sembla molt subtil i molt intel·ligent.

Després vaig llegir un altre autor que tampoc mai abans havia llegit, l'uruguaià Juan Carlos ONETTI, però no l'he gaudit gaire, em fa l'efecte que la literatura sud-americana del corrent realisme màgic em té saturada. La novel·la és Cuando ya no importe i potser hauria d'haver llegit els seus contes ja que sé que Onetti és aplaudit sobretot com a autor de relats curts.

Vaig tornar-hi amb John UPDIKE, aquesta vegada vaig llegir Parejas, però el vaig deixar a mitges ja que aborda un tema, l'alli-berament sexual de les dones i les infidelitats dels matrimonis que, en el moment de la seva publicació, en els anys seixanta, deuria ser una bomba, però actualment aquest tema es troba fora del meu interès.


Per Sant Jordi em van regalar l'últim llibre publicat en castellà de la Irène NÉMIROVSKY. Com sempre, ha estat un plaer llegir aquesta malaurada dona, i El caso Kurílov és una novel·la amb una trama original, diferent: en les darreries del règim zarista narra els inicis de la revolució bolxevic, però ho explica des del futur (1932) i des del punt de vista d'un terrorista que ara ja és gran i mor.

Desitjo que haguéu gaudit d'un bon Sant Jordi
Núria Reichardt
abril, 2010

9.3.10

COMPARTIM LECTURES, Març del 2010

Fins el març que no m'he llegit l'últim llibre del nord-americà Paul AUSTER: Invisible. Per suposat que no m'ha decebut, ans al contrari, Auster torna amb força amb aquesta última entrega.

Després ha estat el torn de conèixer el català Eduard MÁRQUEZ i he llegit Cinc nits de febrer. És una novel·la inquietant, curta, profunda i poètica que juga amb el temps - el present, el passat i fins i tot el futur - i amb la memòria. Un llibre que m'ha fet anar endavant i endarrere de les pàgines per aconseguir situar-me, encara que al capdavall, és la poesia qui et mou per la història.
Apareix un poema preciós d'en Joan VINYOLI: El silenci dels morts que diu:
No parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa d'ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una paret de fum
que priva sols de veure'ns.

Després vaig llegir una novel·leta romàntica El cuaderno de Noah del nord-americà Nicholas SPARKS que tracta amb molta delicadesa el tema de la malaltia d'Alzheimer. Em sona haver vist una pel·lícula en el cinema que aquest llibre deuria ser el guió.



Núria Reichardt
març, 2010


31.1.10

COMPARTIM LECTURES. Febrer, 2010

El primer de febrer em vaig llegir un llibre que em tenia encuriosida perquè havia llegit una molt bona crítica de l'Enrique Vila-Matas en El País. Es tracta de la jove escriptora andalusa Elvira NAVARRO i la seva primera novel·la La ciudad feliz. En acabar-la... no sé què dir.

Després he llegit La maravillosa vida breve de Óscar Wao del jove dominicà Junot DÍAZ. Va guanyar el Pulitzer i el Nacional Books Critics Circle Award del 2008, i tenia moltes ganes de conèixer. No m'ha decebut, aquest escriptor és capaç d'explicar històries i idees molt profundes en un llenguatge i un ambient molt col·loquial, fins i tot vulgar.



I per últim (el febrer m'ha condit força) he llegit l'últim llibre d'un escriptor que em fascina, el japonès Haruki MURAKAMI, que s'anomena El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas. I és que em fascina perquè és capaç d'elaborar una trama molt complexa amb termes tan difícils que sovint no els entenc, però en el que es van reflexant les senzilles i belles emocions humanes.

Núria Reichardt
febrer 2010

3.1.10

COMPARTIM LECTURES, gener del 2010


El primer llibre del 2010 ha estat una sorpresa fantàstica La lluvia antes de caer de l'escriptor anglès Jonathan COE. Sorpresa perquè per a mi Coe era un escriptor desconegut i m'ha sorprès molt favorablement, li seguiré la pista; i fantàstica perquè narra una història molt bella on tots els personatges, tant els principals com els secundaris, et van captivant de mica en mica. La història s'inicia a Anglaterra amb el transfons de la Segona Guerra Mundial i es va movent entre diferents indrets d'Anglaterra, i també del Canadà, segons on es van traslladant els personatges de la història, fins el 1992. Així, apareixen diferents generacions amb distintes vides i alguns punts en comú: 'Una labor de retales hecha de ... ¿coincidencias?' on hi ha coses que han passat realment i d'altres que mai no han existit, com la pluja abans de caure.

El segon ha estat El hijo del viento del suec Henning MANKELL que no és una novel·la negra, encara que aquest sigui el gènere pel que en Mankell és famós. Pren l'altra faceta de l'escriptor, que viu entre Suècia i Moçambic, i narra la desgraciada història d'un nen negre que en els inicis del colonialisme és trasladat a Suècia des del desert de Kalahari. És una novel·la interessant per tota la seva descripció i crítica del colonialisme i els seus efectes. Interessant també perquè la història és narrada des del punt de vista del nen. En això coincideix amb el llibre que vaig llegir el mes passat: La vida ante sí del lituà Romain GARY.

També he llegit un best-seller d'aquests que li tenia ganes: Las cenizas de Ángela de l'irlandès Frank McCOURT. Una història autobiogràfica situada en Limerick, un poble d'Irlanda, en els anys 30, amb el transfons de la Gran Depressió i de la Segona Guerra Mundial. Una història on els personatges passen tanta gana i tant de fred que la seva única esperança és el somni americà. I no és d'estranyar!

Núria Reichardt
gener, 2010