19.11.17

Compartim lectures, novembre del 2017

Com que l'últim llibre de la Almudena GRANDES és tan gruixut, em va durar fins al novembre, i el vaig acabar de llegir al mateix temps que el president d'Espanya, el Sr. Rajoy, va implantar el decret 155 a Catalunya i el President Puigdemont va haver de marxar a Bèlgica.

"Si la norma de la Historia es la verdad, la norma de la Literatura es la verosimilitud" diu l'epíleg del llibre i també s'ha repetit diverses vegades en el Taller d'Escriptura Escriure els records que vaig fer el passat octubre a Mataró amb la Care SANTOS i un grup entranyable d'amants de l'escriptura.

El llibre és absolutament verosímil i els fets que vivim actualment encara el fan més.

També he llegit Paraules a mitges de la periodista barcelonina Blanca BUSQUETS.

Necessitava una cosa senzilla després del súper volum que m'acabava de llegir, i em va arribar aquesta novel·la a les mans. De fet cal que confessi que vaig confondre el cognom Busquets pel de Tusquets, ja que m'agradava molt l'escriptura de l'Esther Tusquets i he sentit parlar de la seva filla Milena que s'ha decidit a escriure després de la mort de la seva mare en el 2012.

Així i tot, el llibre de la Blanca BUSQUETS m'ha agradat. És senzill, però té la seva gràcia i t'atrapa. Després ja veus que tot serà un cúmul de coincidències, però a la primera de canvi et sorprén i t'atrapa. A més descriu crec que molt bé el moment històric en què succeeixen els fets. Ho sé perquè jo també els vaig viure sent molt jove, també recordo perfectament que estava fent el 23-F i també he anat vivint els canvis d'aquest país en què vivim. Si fa o no fa, sóc una dona de la seva mateixa edat.

I També això passarà de la barcelonina Milena BUSQUETS que no és parenta de l'anterior, sinó que és la filla de l'Esther TUSQUETS de l'editorial Lumen.

M'ha agradat moltíssim. És un llibre que em van recomanar al Taller d'escriptura Escriure els records i, efectivament té un perfil autobiogràfic que la Milena va escriure en morir l'Esther i on l'autora no cau en la tendència de "salvar mares" sinó que es tracta d'un relat esfereïdor i hermós a la vegada, com sol ser l'amor entre mares i filles.

Núria Reichardt
Novembre del 2017

Compartim lectures, Octubre del 2017

Quan a l'octubre es va fer públic que el japonès Kazuo ISHIGURO havia guanyat el premi Nobel de literatura, de seguida em vaig enrecordar d'aquella preciosa pel·lícula anglesa, dirigida per Ivory protagonitzada per l'Emma Thompson i l'Anthony Hopkins basada en la novel·la Los restos del día que havia llegit anys abans.
 
Vaig començar a llegir  Un artista del mundo flotante, però no la vaig gaudir tant. Vaig triar justament una que descriu l'educació tradicional japonesa d'abans de la 2a Guerra Mundial i la seva manca d'adaptació als nous temps.

Ben segur que no va ser una bona tria i, més endavant ho tornaré a intetar.

També estava impacientment per començar a llegir el nou llibre de Los Episodios Nacionales de la madrilenya Almudena GRANDES que s'havia fet esperar molt. Aquest és Los pacientes del Dr. García i l'espera ha pagat la pena.

I això que al començament em va costar entrar-hi, però de seguida en vaig gaudir molt i molt.

Curiosament també va d'espies, com l'ultim llibre d'en Javier MARÍAS, i com aquest, també va de tot el que l'Estat n'és capaç de fer. I a sobre el llegia l'octubre del 2017!

També va de moltes més coses, bàsicament de la Guerra Civil Española i de la II Guerra Mundial, dels perdedors i dels vencedors. M'ha encuriosit el fet que, a vegades, aquests es confonen, com que la Guerra Mundial es va véncer gràcies sobretot al recolçament de la Unió Soviètica i, en canvi després en temps de pau se la va perseguir en la delirant lluita anti-comunista, fins el punt que en Franci va ser el líder dels anti-comunistes. Deplorable, però cert!

I en aquesta paradoxa el Dr. García i el seu amic Manuel, republicans i demòcrates espanyols que tant es van arriscar en la seva lluita per la llibertat, no només d'Espanya, sinó també de tota Europa, es van trobar abandonats.

Núria Reichardt
Octubre del 2017

30.9.17

Compartim lectures, setembre del 2017

El setembre es va publicar l'últim llibre del madrileny Javier MARÍAS. Tenia moltes ganes de tornar a llegir al meu molt apreciat i seguit escriptor espanyol, així que de seguida em vaig comprar Berta Isla, un nom de dona com a títol.

De seguida vaig veure que tornava a sortir el tema dels serveis secrets britànics i el personatge del professor Wheeler, el de Tu rostro mañana, però bé, ja m'agraden els llibres d'amor i espionatge; i sempre li ha agradat donar voltes sobre cites -aquesta vegada li ha tocat a T. S. Elliot- i fer servir subordinades llarguíssimes que fan difícil no perdre's, però vaja, vaig tenir la sensació que l'autor es passava una mica de la ratlla i vaig caure un parell de vegades en la tentació de deixar la novel·la.

Me n'alegro de no haver-ho fet perquè com sempre la prosa de Javier Marías m'anava calant ben endins i em feia reflexionar sobre com algunes petiteses fan canviar el rumb de les nostres vides; sobre com la maldat d'algunes persones i el super poder de l'estat pot afectar la vida dels ciutadans; i sobre com la força de l'amor sempre és el motor de les nostres relacions, fins i tot quan és incert o està envoltat de secrets i mentires. 

Núria Reichardt
setembre-octubre del 2017

 

15.8.17

Compartim lectures, agost del 2017



L'últim llibre de l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN va sobre temes diferents. 

Un d'ells el que diu el títol Derecho natural, un tema sobre dret i filosofia molt interessant.

Però també va sobretot sobre la memòria i els records. El protagonista diu "Así funciona la memòria, que combinando recuerdos de diferentes épocas es capaz de descubrirnos cosas que en su momento no habíamos percibido. Y, en definitiva, de modificar el pasado. De construir un pasado nuevo, distinto"

Aquest llibre m'ha fet reviure la Barcelona de la meva infantesa, la Barcelona en construcció dels anys 60, així com els costums de moltes famílies espanyoles d'aquestes dècades.

I també va sobre la Resilència, la capacitat de fer front a les adversitats de la vida i de transformar el dolor en força motora per a superar-se i sortir-ne enfortit. Una persona resilent sap que pot construir la seva vida i el seu destí amb alegria.


La madrilenya Rosa MONTERO sempre m'ha agradat. De fet, quan jo era molt jove, la idolatrava. Després vaig abandonar-la i ara l'he retrobada amb aquesta petita joia que és La ridícula idea de no volver a verte. 

Parla sobre la pèrdua d'un ser estimat, concretament del seu company, però ho fa sobretot a travès de Madame Curie, què també va perdre e seu marit.

És bonic, i també trist. Però també esperançador, i intel·ligent. M'ha agradat!

He tornat a caure en el parany de llegir a Javier CERCAS, i a sobre una novel·la anterior a les que l'he llegit, El vientre de la ballena.

Aquest home no em cau bé, però aquest escriptor m'agrada molt. Tinc una contradicció amb aquesta persona. I és que és tan poc imaginatiu i tan egocèntric, però al mateix temps n'és tan capaç d'enganxar-te en la seva realitat què és la teva! 

O potser podria dir en la seva mediocritat, què és la teva. No ho sé.  Ja en aquesta una de les seves primeres novel·les anava d'aquest pal. 

Núria Reichardt
Agost del 2017

8.8.17

Compartim lectures, juliol del 2017

Interessant: intimista i trist, molt bonic





 Dura i crua, però bona!






Aquest llibre es boníssim!!!


8.7.17

Compartim lectures, juny del 2017

He llegit la primera novel·la de la barcelonina Cristina CAMPOS, una directora de càsting de llargmetratges i de sèries de televisió que compagina el seu treball amb la seva pasió per la literatura.

Pan de limón con semillas de amapola me'l van recomanar unes companyes de feina i m'ha agradat, encra que no tant com les expectatives que m'havia posat. Però és bonic, actual, emotiu i reivindicatiu. 

Bonic perquè tot passa en llocs meravellosos de l'illa de Mallorca i llocs extraordinaris de l'Àfrica. 

Emotiu per les fortes relacions que s'estableixen o que manquen entre els personatges: entre germanes, entre amants, entre mares i filles, entre pares i filles, entre marits i mullers, entre àvies i nétes, entre veïns.

Actual perquè els seus protagonistes formen part del món d'avui en dia en contrast amb l'anterior: joves que viuen lluny de casa, dones que s'enamoren d'altres dones, vells que són molt joves d'esperit, dones que adopten fills, homes que no volen quedar al marge de la família.

I reivindicatiu perquè des de la trama de la història es demana justícia: justícia que defensi l'amor i en contra de les convencions.

La mataronina Care SANTOS la vaig conèixer amb Habitaciones cerradas i el proper octubre faré amb ella a Mataró un taller d'escriptura amb el que estic molt il·lusionada, anomenat Escriure els records.

Mentrestant m'he llegit la seva última novel·la i Premi Nadal 2017 i la he disfrutat molt. Potser l'autora també escriu els records amb Media Vida.
És de lectura fàcil i agradable, aconsegueix l'empatia molt ràpidament i parla de moltes coses properes i no tan properes: 

Parla de la vida i l'educació d'unes nenes a la trista i hipòcrita Barcelona de la postguerra i del que la mort del dictador i l'arribada de la transició va suposar per la vida de moltes persones en general i de moltes dones en particular a Espanya. Parla de la revolució sexual al món en els anys 60 i de l'arribada de la Llei del Divorci a Espanya el 1981.

Parla també dels records i del perdó, de com ens afecta el pas del temps, de les coses que t'han fet sentir culpable i de laimportància del perdó a la vida. La cita que encapçala la novel·la és "Sólo se puede perdonar lo imperdonable" del filòsof català Joan-Carles Mèlich.

1.5.17

Compartim lectures, maig del 2017

En aquest mes de maig he llegit un dels llibres que més m'han agradat dels que he llegit en els últims temps. He llegit Patria del basc Fernando ARAMBURU. M'ha impactat molt, continuo pensant en ell cada dia, en parlo amb les persones que m'envolten sobre ell... M'ha fet sentir, plorar, entendre, recordar. L'he viscut molt intensament.
Havia llegit abans llibres sobre el conflicte basc, però aquest m'ha encantat perquè del que parla no és de política ni d'ideologia, sinó de com aquestes influeixen en el dia a dia de les persones amb qui, d'una manera o d'altra, entren en contacte. 

És a dir, de com el conflicte basc s'introdueix en la vida de les persones sí o sí, tant si estàs a una banda o a l'altra o fins i tot si no hi ets en cap, però no et pots escapar, com t'obliguen a posicionar-te, treient-te tota la llibertat.

Víctimes, assassins, famílies de víctimes, famílies de terroristes ... persones i vides, persones i morts. 

I el present, la reconciliació. La permetran o continuaran tots plegats avivant el foc de l'odi?


Vull agrair al programa Catalunya migdia de Catalunya Radio amb l'Òscar Fernàndez i l'Empar Moliner que ens recomanessin Sueños de trenes perquè realment és una joia literària.

És una novel·la curta del nord-america nascut a Munic Denis JOHNSON, de qui no havia llegit abans però sembla ser que és un escriptor consolidat, guanyador del National Book Award amb el seu llibre Árbol de humo que m'intentaré llegir en breu, i que també escriu teatre, poesia i assaig.

Per a mi és una joia literària perquè, en poques pàgines, és capaç de narrar d'una manera poètica deliciosa l'essència del gènere humà. I ho fa mitjançant la vida del protagonista, un home amb una vida dura i difícil, sovint trista i que no per això es deixa vèncer, sinó que intenta tirar endavant seguint els seus codis morals, els del seu temps. Un temps que ja ha deixat d'existir.

Allò que ens passa a tots, no?

Núria Reichardt
Maig del 2017

30.4.17

Compartim lectures, abril del 2017

Aquest mes d'abril el vaig començar llegint el Premi Ramon Llull 2015: Algú com tu del barceloní Xavier BOSCH.

Mentres el llegia, m'ho vaig passar bé; és una història d'amor passional que determina la vida de la protagonista. És lleuger, però també amè; està bé. Però quan ja el vaig acabar, no parava de donar-li voltes i jo mateixa em preguntava per què m'amoïnava.

I és que no estic d'acord amb el seu concepte de l'amor. Sí que és cert que un amor curt pot ser molt intens i d'importància cabdal a la teva vida, però d'aquí a afirmar que això és l'amor... Sembla l'amor vertader, a mi m'ho ha semblat durant molt de temps, però no és cert. Quan pots mirar enrera amb una mica d'objectivitat (quasi impossible) t'adones que allò autèntic, no només l'amor, va una miqueta més enllà.

Durant el Temps de Lectura m'he llegit La lladre de llibres. Un llibre que m'ha captivat, i això que està dirigit al públic juvenil, del jove escriptor australià Markus ZUSAK, recomanada per el XXII Concurs El Gust per la Lectura.

L'autor va dir en una entrevista que des de petit havia escoltat  històries sobre l'Alemanya nazi i el bombardeig de München i sempre havia volgut escriure un llibre sobre el tracta que van rebre els jueus. Aquestes històries i les experiències que van viure els seus pares a Àustria i a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial el van inspirar en escriure aquesta novel·la estranya i extraordinària.

La veu narradora és la mort i descriu la relació d'una noia jove amb els seus pares d'acollida a Munic, els altres veïns i un amic jueu que s'amaga a casa seva.


Quan vaig saber que el gironí Javier CERCAS estrenava novel·la, me la vaig comprar de seguida. Em vaig llegir durant les vacances El monarca de las sombras i de seguida vaig veure que no és ben bé un llibre de ficció, sinó això que fa ell de novel·lar la realitat o com diu el narrador "descriure i narrar la realitat sense imaginació".

Els personatges són ell, la seva mare, els seus germans, el seu pare, el tiet, altres parents d'Extremadura, el seu amic David Trueba... fins i tot també surten l'Ariadna Gil i en Vigo Mortensen! En CERCAS fa aquestes coses que em provoquen disgust, no em cau gaire bé, però escriu tan bé que no puc passar d'ell: em convenç i m'enganx!

Al principi et sembla que serà la versió oposada de Soldados de Salamina. Però no, hi ha semblances, però el llibre no va només de la Guerra Civil. Va sobretot de la memòria històrica, del que som dels nostres avantpassats i del que som dels nostres succesors, del que ens avergonyeix de la nostra pròpia història i de com reescrivim les nostres biografies, dels herois i dels supervivents.

També va de les passions juvenils i de les opcions equivocades a la vida. Va també d'allò tan essencial que volen les nostres mares per a nosaltres i que nosaltres volem per els nostres fills: que no siguem, que no siguin els monarques de les ombres.


I per últim he llegit el recull de contes anomenat Vida familiar de la també barcelonina Jenn DÍAZ.

En aparèixer publicat l'últim conte d'aquest recull, El sanatori, al  diari Catorze. cat i em va agradar tant que vaig decidir llegir tot el llibre. M'ha agradat, però no té prou força per el meu gust. 

O potser és que trobo que ha començat amb tanta empenta aquesta escriptora sent tan jove, em va impressionar tant Mare i filla i em va sorprendre Belfondo, que aquest recull m'ha decebut una mica. 

O potser millor no fer-me ni cas, perquè no sóc gaire bona lectora de relats curts. Els llegeixo massa de pressa i un darrera de l'altre i no els sé assaborir prou. I això que per Sant Jordi he comprat un altre llibre de contes!

Núria Reichardt
Abril del 2017