28.1.24

Recomanem lectures, febrer del 2024



He començat el mes llegint al premi nobel portuguès, José SARAMAGO, per primera vegada. Tinc pendent
 Ensayo sobre la ceguera, però he començat per Caín, el seu últim llibre, ja que ha estat triat per la FCM en el Club de lectura Los imprescindibles.

M'ha sorprès molt. No tenia idea què anava a llegir. He llegit que és el segon dels seus llibres que aborda la Bíblia des de la seva perspectiva antiteísta, però usant un raonament contemporani. No sé exactament què vol dir això, però he gaudit de la seva ironia intel·ligent.


També he llegit de manera intermitent els relats de Històries imprevistes del gal·lès Roald DAHL, a qui només coneixia la seva vessant infantil i juvenil i que ara he descobert com a finíssim contista, pel seu sentit de l'humor. M'ha recordat una mica al nostre Pere CALDERS.

Són setze relats àcids i macabres plens d'humor negre, sorpreses esgarrifoses i girs inesperats. M'ha encantat William i Mary, colpidor.



D'una sola tacada vaig llegir el també llibre de relats anomenat Resseguir de la malgratenca
Assumpta MERCADER, a qui ja havia llegit La dona que somiava mariatxis.

Aquesta vegada els relats s'han inspirat en l'obra que té exposada a la seva galeria l'artista Joan FARRÉ, també de Malgrat de Mar i cada conte va acompanyat d'un o més d'un quadre o escultura.

L'Assumpta no abandona el sentit de l'humor, el porta gravat al seu ADN, però aquesta vegada els seus contes són més emotius, més intensos. Hi ha de més llargs que d'altres, alguns de molt curts i inclús hi ha haikus, però tots ells apunten en una direcció i creen un efecte contundent en el lector.

A mi m'ha encantat la sensibilitat de Endreçar calaixos, el dràstic Ell, la ximpleria de No sé si sabré viure sense tu la senzillesa de Eines de llum. M'encantaria tenir a casa un dels llums de la col·lecció En desús.

De cara al meu projecte, la Ines MacPHERSON em va recomanar llegir La casa de Mango Street de la nordamericana Sandra CISNEROS.

El punt de connexió entre tots els relats d'aquest llibre és el carrer on l'autora i la seva família van viure durant un temps. No era una llar definitiva, però va ser el lloc on la nena va començar a escriure i a buscar un espai propi.

La introducció ja em sembla una meravella i s'anomena Una casa pròpia, com l'últim relat. Tots els capítols que conformen el que anomenen novel·la (encara que per a mi no ho és) tenen una marcada i deliciosa influència de la seva herència mexicana.

Els meus preferits Les tres germanes i Una casa pròpia.
 

No he estat capaç d'acabar-me el llibre triat pel mes de febrer pel curs de Literatura nordamericana del Nollegiiu del Clot. Es tracta de Mumbo Jumbo de Ishmael REED.

Segons Beatriz GARCIA GUIRADO Mumbo Jumbo era la torxa de la literatura postmoderna afroamericana fent una cosa tan radical i necessària com reinventar la història i el llenguatge (i a més, amb gràcia) transportant-nos al Renaixement d'Harlem dels anys 20 i 30, l'època daurada de la cultura afroamericana. Com podem llegir Mumbo Jumbo sense lligar-la amb la literatura nascuda a partir del Black Live Matters?
M'ha sorprés gratament l'última novel·la de l'irlandès John BOYNE, i això que en llegir que era la secuela de El niño del pijama de rayas no m'esperava res de bo.

Todas las piezas rotas és el llibre triat pel Club de lectura L'esquirol entre llibres i l'autor va una recreació del personatge de la germana de "el niño", de com s'ho va montar a la vida després de la terrible mort del seu germà en els forns on exterminaven als jueus en el camp d'extermini i després de l'ajusticiament del seu pare a mans del Tribunal dels Judicis de Nuremberg.

La història manté la tensió fins al final.

I pel Club de lectura del Grupo Bojador he llegit A mí no me iba a pasar de l'escriptora i periodista catalana Laura FREIXAS.

El subtítol és Una autobiografía con perspectiva de género.


He intentat llegir Betty de la nordamericana Tiffany McDANIEL, però he tingut problemes amb el kindle i tan sols he pogut llegir-me el deu per cent, què m'ha encantat. Intentaré acabar-me'l més endavant.









I per últim he llegit Mirall trencat de la catalana Mercè RODOREDA, que no el vaig triar com
a lectura en la meva joventut, a favor de Aloma i de La plaça del diamant, i que ara, m'ha semblat fascinant i un llibre que ha envellit molt bé.

A més de semblar-me una novel·la sobre el pas del temps sense res a envejar a PROUST, la casa com a protagonista i els elements vegetals com simbologies dels caràcters dels diferents personatges, m'ha interessat molt especialment.


A més, he llegit els contes El ahogado de Gabriel GARCÍA MÁRQUEZ, Yo, cocodrilo de Jacinta ESCUDOS, Continuidad de los parques de Julio CORTÁZAR, Un hombre sin suerte de Samanta SCHWEBLING, Deseos de Grace PALEY, Historia de una hora de Kate CHOPIN, Organismes de Ines MCPHERSON, La distancia de la luna de Italo CALVINO i Una historia de paciencia, Ante la ley i Un artista del hambre de Frans KAFKA.


Núria Reichardt
Febrer del 2024










Recomanem lectures, gener del 2024

 El llibre amb que he començat el 2024 ha estat Els fils del mar, un llibre de relats fantàstics de la barcelonina Inés MACPHERSON.

Fantàstics perquè tots els relats transcorren en un llogaret imaginari, que per la seva descripció podem situar al Cap de Creus, on les noies tenen prohibit acostar-se al mar. L'autora narra, sense pèls a la llengua, les històries que expliquen al poble sobre el que els passa a aquelles que han cedit a la temptació del mar. És una història punyent que posa de manifest la crueltat  de la major part dels habitants d'aquest poble i la lluita de les noies per la seva llibertat.

Els fils del mar té una bellesa metafòrica bestial. Han estat les horripilants imatges el que més m'ha agradat.


La primera novel·la ha estat Los astronautas de la també barcelonina Laura FERRERO.

Una novel·la sobre la vida d'una noia de pares separats que han tornat a refer les seves vides. Forma part d'una família desestructurada, com tantes que hi ha avui en dia, on la filla aporta el seu punt de vista -molt sistèmic- sobre la solitud en que ha viscut la seva situació durant tota la vida.

El seu llibre de relats Piscinas vacías em va agradar molt més.


He gaudit molt amb la lectura del llibre de relats Catedral del nord-americà Raymond CARVER.
"En cada relato de Catedral se revela la presencia latente o la intrusión de terrores extraordinarios en una existencia ordinaria. Hay tensión, sensación de que algo es inminente. Sus personajes son gente de lo más común que acceden, muy a pesar suyo, a una suerte de dimensión heróica, tercos testimonios de una realidad impacable"
"CARVER utliza el efecto expresivo. La expresión se mueve en el ámbito de la emoción que acompaña a la impresión sobre l realidad que tiene el escritor, trabaja con las palabras transmitiéndosela a otro. La realidad se cuenta con acontecimientos; es decir,hechos con significado que sobresalen en la cadena de acciones".
Conservación és un dels que més m'ha agradat, la manera com narra que ni tan sols en una situació límit el marit ´s capaç de sortir de casa.


Cançó de la plana del nord-americà Kent HARUT ha estat el llibre amb que hem encetat el Club de lectura,  L'Esquirol entre llibres de l'any 2024.
El ritme lent i senzill de la novel·la marca els esdeveniments de la història, a partir dels quals coneixem la personalitat dels personatges. El poble de Colorado on transcorren els fets, Holt, té categoria de personatge protagonista i en el seu paisatge s'entrellacen les vides dels altres personatges. 
Curiós que els personatges que no cuallen, marxen a la ciutat, Denver.


I en el Club de lectura del Grupo Bojador vam tenir un contratemps amb l'autora de Los astronautas i vam haver de canviar de títol. Hem llegit Inmorality Act de la barcelonina Ana MOYA

El nom de la novel·la ve d'una de les lleis de segregació imposades a Sudàfrica el 1927. Concretament aquella que prohibeix les relaciones sexuals entre blancs i persones d'altres races.

L'autora estructura el relat des de la perspectiva de tres amics que es coneixen a la missió d'un sacerdot cristià, l'única manera que es poguessin relacionar un sudafricà  blanc, un  sudafricà negre i una anglesa que va a viure a Sudàfrica amb la seva família. Quasi bé tres fantasmes, com l'anècdota per la qual es coneixen, i amb un final no molt previsible, encara que ben natural.

I també he llegit L'any que vaig estimar Ava Gardner, premi Prudenci Bertrana del 2023, del sabadellenc Jordi SOLÉ a qui coneixeré en una presentació virtual de la mà de la Care SANTOS.

És una novel·la situada a Tossa i altres indrets de Girona on la companyia de Hollywood va filmar Pandora y el holandés errante l'any 1951.

Una història de memòries i records de joventut, com un viatge d'iniciació de la mà de la bellíssima i no tan sols bellíssima,  Ava Gardner.



A més d'acabar els contes de Velocidad de los jardines de TIZÓN i de llegir els relats de Els fils del mar de McPHERSON, he llegit els contes següents:
Las ostras deL RUS Anton CHÉJOV
El corazón delator del nordamericà Edgar Allan POE
El gato bajo la lluvia del nordamericà Ernest HEMINGWAY,
El cambiazo de l'italià Mario BENEDETTI,
Catedral Visor del nordamericà  Raymond CARVER i 
La pradera del nordamericà Ray BRADBURY.






Selecció de les meves millors lectures del 2023

 

9.12.23

Recomanem lectures, desembre del 2023

 

La raó per la que m'apunto a més d'un Club de lectura, és per llegir llibres que, per mi mateixa, mai llegiria.

El llibre de desembre del Curs de literatura nord-americana del Nollegiu del Clot ha estat Sang sàvia de la georgiana de Savannah, la Flannery O'CONNOR.

Tinc ganes de sentir a l'experta Bea GARCIA per treure l'entrellat del per què de la importància d'aquesta novel·la i la seva autora en la història de la literatura nord-americana.

Jo no ho he sabut trobar, malgrat he captat perfectament el relat d'allò grotesc en la mentalitat i la vida dels personatges del sud rural dels Estats Units, la violència i el fanatisme religiós que envolta les seves vides.


Si el mes passat amb la lectura de La llarga migdiada de Déu del Pep COLL, vaig saber dels jueus que arribaven a Barcelona fugint dels nazis, de nou apareix aquest tema en Les set caixes.

Aquesta història pertany al Club de lectura Grupo Bojador i tindré ocasió de conèixer l'autora, la catalana de Barcelona, la Dory SONTHEIMER, qui, com jo, és d'ascendència alemanya. Però a diferència de mi,  ella, als 57 anys, va descobrir el passat que desconeixia de la seva família. 

Eren jueus que havien fugit de l'Alemanya nazi ja abans de la guerra civil espanyola i que, per protegir-se en l'España de Franco, van batejar-se i casar-se de nou pel ritus catòlic i així van educar els seus fills sense mai abans explicar-los els seus orígens jueus i per totes les desgràcies i calamitats que van passar els seus avantpassats.

Quan la barcelonina Carlota GURT va guanyar el Premi Mercè Rodoreda el 2019, vaig comprar el seu llibre, però no em va agradar. Ara l'he recuperat i he gaudit dels seus contes del llibre premiat Cavalcarem tota la nit.

I a més del contes de la Carlota GURT, les narracions de la Flannery O'CONNOR: Un home bo, és mal de trobar, on l'autora retrata com de miserables són els seus personatges per la seva maldat i la seva fredor; Tot allò que puja ha de convergir sobre una mare enyorada dels temps esclavistes passats i el món de la culpa i de la pena del seu fill; i Bona gent del camp, llur protagonista és una noia amb una cama ortopèdica, que pot ser la mateixa autora, amb un final bèstia i sorprenent.


Els contes que he llegit aquest mes de desembre arrel del curs de l'Escola d'Escriptura han estat per treballar els finals Calidoscopio de Ray BRADBURY, Miss Amnesia de Mario BENEDETTI, Tía Clemencia de Ángeles MASTRETTA, Historias de los dos que soñaron de Gustav WEIL, La bella durmiente de Quim MONZÓLas ruinas circulares de Jorge Luís BORGES

También La mosca de la neozelandesa Katherine MANFIELD. Un conte sobre l'oblit que sorprèn. I acaba, però et deixa un pòsit que et va tocant la fibra, perquè és humà oblidar per poder suportar. És un relat molt dur, però també deliciós i amb sentit de l'humor.


He aprofitat les vacances per llegir la lectura del 1r trimestre del Curs Cuento I de l'EE de l'Ateneu barcelonès. Es tracta de Velocidad de los jardines del madrileny Eloy TIZÓN.

Previ als relats, hi ha el pròleg, anomenat Zoótropo, biografia de un libro. De fet, és la biografia de l'autor, nascut a Madrid el 1964, la seva infància i la seva joventut en "la movida madrileña" fins a la creació d'aquest llibre. Explica tot el procés d'escriptura i com, el llibre, s'ha fet pas trobant als seus lectors de manera molt lenta, en concordància amb el seu títol, "como oír crecer la hierba".

Quan llegeixes els contes, necessites llapis per anar ratllant i paper per anar anotant. O també pots deixar-te anar i gaudir de la seva bellesa poètica.

El meu preferit, Villa Borguese, on els records dels personatges discorren en paral·lel, i també el que dona títol al llibre, sobre l'enyorança de quan tenien setze anys, quan tot va adquirir una velocitat inquietant.

















18.11.23

Recomanem lectures, novembre del 2023

Per el curs de literatura nord-americana en la Nollegiu del Clot, he llegit El raïm de la ira, del premi Nobel John STEINBECK.

L'he gaudit molt i trobo que aquesta novel·la del 1938 està de rabiosa actualitat. STEINBECK va pretendre escriure la gran novel·la nord-americana dels pobres. Té un sentit bíblic, d'èxode.

Narra les migracions dels pagesos nord-americans cap a l'oest, la terra somiada de Califòrnia. Quatre centes mil persones per la ruta 66 en els anys de la Gran Depressió, quan van haver d'abandonar les seves terres i no imaginaven les penúries que passarien i el menyspreu amb el que els tractarien (els anomenaven Okis) per pobres i bruts.

L'autor coneixia bé el tema i en el seu llibre hi ha descripcions hiperrealistes. També innova en el sentit que alterna els capítols sobre el drama de les famílies, especificat en la família Joad, amb d'altres on el protagonista és la terra i el paisatge.

Amb la Bea Garcia he sabut de la existència dels diaris del autor i de lo deprimit que va acabar amb l'escriptura d'aquesta obra mestra que John FORD va dur al cinema. Una peli dura, però que encara va obviar un parell d'escenes duríssimes del llibre.


Per el Club de lectura del Grupo Bojador he llegit Los animales de ciudad no lloran de la barcelonina jutgesa i escriptora, la Graziella MORENO.

La novel·la és una trama legal inspirada en els jutjats. La protagonista és una advocada que reflexiona sobre: "Decía que el corazón del juez es el modo jurídico de entender el bien y el mal".

Tots els personatges són versemblants i els pots identificar en el món actual. Amb les seves vides el lector llegeix com els condiciona el poder, l'amor, l'ambició i les seves debilitats.

He trobat molt interessant les seves afirmacions sobre la veritat. Per exemple, "le ha recordado que, a diferencia de la verdad, las mentiras se sostienen porque pueden adaptarse según convenga".


En motiu d'un cap de setmana de ruta literària per la Vall d'Àssua, he recordat que tenia en la meva pila de llibres per llegir La llarga migdiada de Déu del pallarès Pep COLL.

Ja li havia llegit Dos taüts negres i dos de blancs també situada en el seu territori del Pallars Sobirà. 




I per el Club de lectura L'esquirol entre llibres, aquest mes he llegit El secret del meu turbant.

Un testimoni colpidor.









I com serà habitual durant tot aquest curs, uns quants contes: Parece una tontería de Raymond CARVER, Instrucciones para subir una escalera de Julio CORTÁZAR, El pozo y el péndulo de Edgar Allan POE, Caperucita roja de PERRAULT, de MROZEK de IWASAKI i de Angela CARTER, El patito feo de ANDERSEN, Pajarito de Claudia ULLOA, Invasió subtil de Pere CALDERS, La lotería de Shirley JACKSON, Los pocillos de Mario BENEDETTI i La migala de Juan José ARREOLA


També el llibre de relats Wineburg Ohio del nordamericà Sherwood ANDERSON que m'ha inspirat molt pel projecte que tinc en ment.

Què xulo és que sembla que no t'expliqui res important i va brodant, ara amb un personatge, ara amb un altre, tot el poble. En aquest llibre de relats el protagonista és el poble.

I el recull de contes A les dues seran les tres del català, nascut a París, Sergi PÀMIES.

Tots els contes són auto ficcionats i amb un fi sentit de l'humor.



15.10.23

Recomanem lectures, octubre del 2023

L’alegria de viure de la figuerenca Sílvia SOLER és un llibre curt i senzill que és llegeix
molt 
ràpid.

És un llibre autobiogràfic que parla de les coses que l'han fet feliç en aquesta vida. Va neixer el mateix que jo, així que he trobat moltíssimes semblances, tant de fets com de sentiments i pensaments, entre la seva infantesa i la meva.
El que m'ha encantat és que, gràcies a aquesta lectura, he recuperat el nom del llibre que va marcar el meu plaer per la lectura des que era una nena. Es tracta de Un castillo en el camino de Maria Marcela SÁNCHEZ COQUILLAT. M'encantaria poder recuperar-lo.






També he llegit Los misterios de la Taberna Kamogawa del japonès Hisashi KASHIWAI
 
L'he llegit per recomanació d'una amiga a qui li va entusiasmar perquè el trobava deliciós. Molt em temo que no m'ha agradat tant com a ella, però sí cal dir que l'autor explica les històries del pare i de la filla que regenten una molt original taverna, on es fan moltes més coses que cuinar, però que quan parla de menjar, ho fa d'una manera deliciosa.
 
 
 Un amic molt lector a qui segueixo em va recomanar Milkman de l'escriptora irlandesa Anna BURNS.
 
He de confesar que m'ha costat molt acabar-la i això que m'ha agradat, m'ha agradat molt. Però crec que l'estil de l'autora que, en aquesta novel·la, mai usa ni noms propis ni  subjectes elíptics, és molt interessant, però dona dificultat a la lectura.

A més dels noms propis dels personatges, el narrador també obvia el no dels llocs, encara que s'endevina, tant pel tema de terrorisme com pel lloc de naixement de l'autora, que estemparlant d'algun indret de Belfast en la segona meitat del segle XX.

La primera proposta de Los imprescindibles de la FCM ha estat La colmena del gallec premi nobel Camilo José CELA. Per l'ocasió vaig rellegir una mica aquesta novel·la que tant em va impactar en la meva primera joventut. 
També he rellegit Moby Dick del nord-americà John MELVILLE com a primera proposta del curs de literatura nord-americana de la Llibreria Nollegiu.

Historias de mujeres casadas de l'autora barcelonina Cristina CAMPOS la he llegida pel Club de lectura del Grupo Bojador. Va ser finalista del Premi Planeta del 2022 i m'ho he passat bé llegint-la. Llàstima que no m'he pogut connectar al Club i amb l'autora.
 
Amb Cristina CAMPOS, a qui ja li havia llegit fa anys Pan de limón con semillas de amapola, reconeixes els espais per on transcorre la novel·la i també reconeixes els temes importants de la vida -l'enamorament, la vida en parella, parella i treball, fills, desamor, amants i amigues- sota el prisma de  les dones de la meva generació.
 

En el viatge a Cádiz vaig visitar la llibreria Manuel de Falla, on em vaig comprar Mañana y tarde del noruec Jon FOSSE.

Per a mi el flamant premi Nobel era un perfecte desconegut. Tinc entés que és un gran dramaturg. 

Mañana y tarde estava a punt de ser publicat en el nostre país quan es va proclamar el premi. És una petita joia, una història curta molt poètica sobre la vellesa i la mort. Em va agradar especialment les hores de traspàs entre que l'home ha arribat al final de la seva vida, però encara no ha arribat al món dels morts.


El llibreter de la Manuek de Falla em va donar a coneixer un autor de la zona, el sanluqueño Félix J. PALMA. Vaig comprar el recull de contes El menor espectáculo del mundo.

A la contraportada he llegit que el recomana la Care SANTOS.

Els que he llegit són contes molt interessants, ingeniosos i fantàstics. Diferents. Estoy en ello.



També he rellegit El mismo mar de todos los veranos de la barcelonina Ester TUSQUETS. No és el meu preferit.

8.9.23

Recomanem lectures, setembre del 2023

Em van recomanar La delicadeza del francès David FOENKINOS, però no m'ha convençut.

El tema és de la delicadesa m'ha semblat molt interessant, però a nivell literari no m'ha arribat. Massa superficial.


També lleuger, però divertit, ha estat la proposta del Club de lectura L'Esquirol entre llibres per l'estiu.

Es tracta de Completament sonat! del també francès Guilles LEGARDINIER.







Un llibre que em vam recomanar i m'ha encantat ha estat Limpia de la xilena Alia TRABUCCO, a qui ben segur tornaré a llegir.

La narradora de Limpia és la veu de la protagonista i l'escriu en segona persona. Estela ens parla als lectors, encara que en la història es dirigeixi a la gent que la jutja. No només al jurat o a la policia que la volen condemnar, sinó també als veïns, a la societat i al país sencer. Als lectors també ens demana que no la jutgem, que l'escoltem, que l'entenguem.

I tant que l'entenem perquè la història d'Estela no és només la seva en concret, sinó que és una hoistòria universal de contrastos: és la història de rics i pobres, de nord i sud, d'abusadors i d'humil·liats, d'explotadors i explotats.

A mida que ella va explicant i ens va qüestionant la nostra actitud davant de la vida, creix l'acció i augmenta la tensió. És tan bonic com tot ho descriu, relaciona i acompanya amb la seva activitat que és netejar, com de diferent és quan parla del que ella i sa mare netejaven al sud, a casa seva, i el que ella neteja al nord, la merda dels altres.


I també m'ha agradat l'última novel·la de l'ampostina Maria CLIMENT, anomenada A casa teníem un himne. Va ser el que vaig triar a La Setmana del Llibre en Català d'enguany i m'ha agradat molt. A la Maria CLIMENT només la coneixia dels seus articles al diari cultural  Catorze14, que em solen agradar molt i sempre penso que sembla mentida que aquesta dona, sent tan jove, escrigui de manera tan sàvia. Ja tinc ganes de llegir-li Gina, la seva primera novel·la.

Narra les relacions personals, sobretot les familiars, d'una manera espontània i senzilla que m'encanta, per molt complicades i lletges que siguin. I sobretot m'agrada el seu sentit de l'humor, enmig de les situacions més tràgiques, convertint-les en quasi bé grotesques i sovint fotent-se de la condició humana.


I per a la 1a trobada del Grupo Bojador tindré el plaer de conèixer l'autor barceloní Víctor DEL ÁRBOL de qui hem llegit a seva última novel·la, Nadie en esta tierra.

Com totes les que li he llegit, és novel·la negra, d'intriga, amb molta crueltat i també amb molta humanitat.

El que més m'ha interessat és l'empatia que mostra l'inspector de policia amb la víctima del seu últim cas i com, d'una manera estranya, s'embolica el present i el passat.

També m'agrada que no hi ha un abús dels estereotips.

I l'últim llibre llegit aqest setembre radiant ha estat el proper títol del Club de Lectura l'esquirol entre llibres, La voz dormida de l'extremenya Dulce CHACÓN.

Una novel·la sobre la repressió en la postguerra espanyola, especialment sobre els guerrillers comunistes que continuaren lluitant amb l'esperança que acabada la guerra mundial, els aliats alliberessin els espanyols del fascisme.

En aquesta història les principals protagonistes són dones, alguna també guerrillera però sobretot les mares, germanes, nòvies i dones dels rojos condemnats i elles mateixes torturades i empressonades per ajudar-los.

I els donen tot el seu suport, malgrat a vegades no són ni comunistes ni atees, sinó que maleeixen el partit per qui molts d'ells han donat la vida.

Núria Reichardt
Setembre del 2023

12.8.23

Recomanem lectures, agost del 2023

M'ha costat, però finalment m'he llegit L'ombra de l'eunuc del meu admirat Jaume CABRÉ i no em penedeixo gens; és boníssim, malgrat requereix concentració. Ja m'ho havien recomanat molt les meves professores de literatura creativa.

L'autor narra la història d'en Miquel Gensana i relata els anys del final del franquisme, la transició i els anys posteriors, des de la perspectiva de la generació de l'autor, què pertany a la generació que va viure la militància política dels anys seixanta,que va viure la clandestinitat i, després, la transició. Ja des de la democràcia veu aquella realitat de manera irònica i trista, insatisfet. 

Ens explica també la seva saga familiar, de manera que el temps tira enrere. En destaca, especialment, el seu oncle Maurici. M'encanta el joc que l'autor fa amb el llenguatge quan parla de cadascun dels personatges d'aquesta saga, que van adquirint sobrenoms i motius, en funció dels esdeveniments que viuen, per exemple, en Miquel Gensana pot ser l'indecís, o el Miquel Che Gensana, o el fill pròdig, etc. Com sempre, en CABRÉ fa una demostració del seu domini del llenguatge, amb múltiples referències poètiques i musicals.

No m'acaba de convèncer el fet que sigui durant un sopar amb una companya de feina que en Miquel, justament a la casa pairal de la seva família, ara convertida en un restaurant, sigui on fa un exercici de lucidesa, tot revisant el seu passat.

L'estructura del relat està basada en la mateixa estructura del Concert per a violí i orquestra, d'Alban BERG, i és que la música és una part fonamental del relat, sobretot quan el protagonista s'enamora d'una violinista de primer ordre. L'art en general i la música en particular, en són protagonistes. El títol de l'obra ve d'en George STEINER, filòsof i, com el protagonista, crític literari, que afirmà que els grans crítics literaris no arriben ni a la sola de la sabata dels grans creadors i que "quan mira enrere, el crític veu l'ombra de l'eunuc".

També és molt interessant quan l'autor parla de manera implícita del fet creatiu. Sorprèn el fet innovador que el narrador usa a vegades la tercera, i d'altres la primera persona, quan posa veu als seus personatges, en funció de si es vol acostar molt o poc a ells, a la seva intimitat o a la seva força.

Totes les novel·les de l'aragonès Ignacio MARTÍNEZ DE PISÓN que he llegit anteriorment anaven sobre els temps de la dictadura franquista i la seva última, Castillos de fuego, també, però s'inicia en a guerra civil i narra el primer franquisme, el de la postguerra en Madrid.

Mostra especialment la crueltat de la dictadura franquista amb els vençuts, sobretot la tasca de la brigada político-social contra els comunistes. Però també la rigidesa de la disciplina dictada pel PCE i la degradació de la vida dels maquis que lluiten contra els falangistes, però que també condemnen els seus propis camarades quan sospiten traició.

I ho fa de manera molt realista, mostrant molt més que explicant la misèria i la por amb què es vivia, amb molts personatges d'un i altre bàndol, amb múltiples motivacions per actuar d'una manera o altra. L'autor ens va mostrant l'evolució dels personatges protagonistes des de 1939 al 1945 i com, les seves actuacions, van afectant la vida de qui els envolten. Els llocs on actuen: les cases, els carrers, els bordells, les pensions, els mercats, les presons, els barris, els pobles del voltant, la comissaria, les esglésies, etc. ens mostren també l'evolució d'aquell Madrid de postguerra amb els dispars dels afusellaments i els tirs de gràcia de rerefons.

Com totes les seves m'ha agradat molt i, per primera vegada, m'ha fet pensat en l'escriptura de l'Almudena GRANDES i fins i tot m'ha recordat la meva lectura, ja fa tants anys, de La Colmena d'en Camilo José CELA, que aviat rellegiré.


Quin descobriment aquesta petita joia de llibre. Conté les dues úniques novel·les escrites per la mexicana Josefina VICENS. Només dues perquè es va dedicar, sobretot, al periodisme (i va ser cronista de toros amb el pseudònim Pepe Faroles, al feminisme (a vegades escrivint sobre política usava el pseudònim Diógenes García) i a la creació de guions cinematogràfics, la major part dels quals han estat filmats i molts d'ells, premiats. 

El més curiós és que El libro vacío la va escriure el 1958 i no va ser fins el 1982 que escriví Los años falsos. Àmbdues són curtes i molt innovadores quant el tema i l'estil d'escriptura.

El libro vacío toca diferents temes, però, sobretot, parla del procés d'escriptura i m'ha captivat. Tenia la sensació de que la VICENS m'ho estava dient a mi o a tots aquells que intenten escriure amb passió però que els sembla que allò que volen escriure no els pugui interessar a ningú, quan ella reflexiona: "Si el libro no tiene eso, inefable, milagroso, que hace que una palabra común, oída mil veces, sorprenda y golpee; si cada página puede pasarse sin que la mano tiemble un poco; si las palabras no pueden sostenerse por sí mismas, sin los andamios del argumento; si la emoción sencilla, encontrada sin buscarla, no está presente en cada línea, ¿qué es un libro?"

José García, el protagonista, es un hombre mediocre que escribe: "No escribo para mí" Y ella reflexiona: "Se dice eso, pero en el fondo hay una necesidad de ser leído, de llegar lejos; hay un anhelo de frondosidad, de expansión." La falta de imaginación de José García le lleva a pensar: La verdad es que yo no puedo inventar algo ni a alguien y entonces necesito llenar con palabras ese hueco, ese vacío inicial. Pero con tales palabras, tan convincentes, que no se perciba la existencia del hueco".

L'autora diu en boca del protagonista: “No hablar en primera persona”. Eso arrastra inevitablemente al relato de cosas particulares, reducidas al tamaño exacto de la casa familiar, de los parientes cercanos, del barrio, del vecino. Yo pretendo escribir algo que interese a todos. ¿Cómo diría? No usar la voz íntima, sino el gran rumor."

Los años falsos m'ha fascinat per la seva modernitat i avantguarda en l'estil. L'autora usa quasi indistintament la primera persona del singular i la tercera o la primera del plural, amb un clar desig de descriure la personalitat del protagonista. Al principi et confon, però de seguida li trobes el sentit gràcies a l'habilitat de l'autora.


A falta de viatjar a Mèxic, aquest mes he llegit un altre mexicà. Es tracta de Juan VILLORO i tampoc el coneixia anteriorment. Li he llegit La figura del mundo, en al·lusió a la visió que sobre el seu pare té l'autor. 
Però va més enllà que això i mostra com les persones en general i ell en particular ens
conformem la visió que tenim de la vida. O la vida mateixa. Més que una novel·la és un assaig novel·lat.


A la viladelllibre de Malgrat de Mar vaig adquirir el recull de relats guanyador del LVII Premi Recull de Narració Joaquim Ruiyra de Blanes del 2022, El gust és meu, de l'autor malgratenc Jaume AUBANELL.

Paga la pena llegir-los, tots són diferents però tots al voltant del menjar i els aliments de la terra, d'aquí el títol. N'hi ha de curts, de més llargs, de divertits, de tendres, d'eròtics i sensuals. No són superficials sinó que s'endinsen al que el menjar té d'art i al que té de la nostra essència.




6.7.23

Recomanem lectures, juliol del 2023

Em va encantar Persecució de l'empordanès Toni SALA i és per això que ara he triat Els nois, ja que Una família va estar bé, però era una altra cosa.

Els nois torna a ser una novel·la d'acció, situada principalment a La Selva, concretament entre Vidreres i Sils. Em resulta fascinant la manera com en Toni SALA, a qui conec dels Clubs de lectura de les biblioteques de la Diputació de Barcelona i és una persona fina, culta i educadíssima, narra unes històries tan bèsties, cruels, fastigoses i amb personatges tan perversos.

Ell ficciona una trama, en aquest cas la mort de dos germans en un accident de cotxe i el que això provoca en el seu entorn més proper, per narrar la maldat humana.


L'últim autor irlandès del Club de lectura d'en Toni SALA va ser Kevin BARRY de qui vam llegir Fosca descansa l'illa.

Un llibre de relats molt diversos, a quin més sorprenent. Uns relats que sembla que no t'expliquin res, o almenys res d'interessant, però que després te'ls emportes a tot arreu i no deixes de pensar-los i d'adonar-te de la de coses que t'han dit.


En començar a anar a la platja vaig trobar al cabàs el llibre que em va regalar una amiga, un llibre que va escriure el seu fill i ex-alumne meu, de la meva primera generació d'ex-alumnes, en Marc GRIJALVO, que no sabia jo que, a més de convertir-se en empresari i professor universitari, s'havia fet escriptor. Com tampoc sabia que havia deixat de viure a Barcelona per marxar a terres de l'Alt Empordà.

La novel·la es diu Asfíxia i és un thriller al voltant d'un assassinat a la ciutat de Girona en els anys de l'especulació immobiliària bèstia i la terrible crisi econòmica que comportà. La protagonista, neboda de l'assassinada, i els seus amics es troben al mig del perill i s'enfronten a una sèrie de riscos molt perillosos, d'on no saben, ni el lector tampoc, si se'n sortiran.


M'havia agradat tant Los incomprendidos del madrileny Pedro SIMÓN, que ara he llegit Los ingratos

Aquesta novel·la és anterior a Los incomprendidos i trobo que la seva temàtica és valenta ja que, en principi, parlar de la teva cuidadora, el que ara diríem una cangur,  no crec que tingui molt de ganxo a l'hora de voler publicar.

Però la veritat és que és una història deliciosa que, no només narra el valor emocional d'una cuidadora en la vida d'un nen i  l'empremta que li arriba a deixar, sinó que ens situa en la España dels seixanta-setanta, en una família on és la mare, mestra dels nacionals, qui va arrossegant els seus de poble en poble, fins a aconseguir una plaça a la capital. 

Bonic com l'autor explica la decisió d'aquesta mare, que moltes més hores al dia és la senyoreta que no la mama, de cercar una dona que doni als seus fills, especialment al nen més petit, allò on ella no arriba que és l'amor i la tendresa. I com tria una persona vella i sorda, quasi analfabeta, que sap que els ensenyarà tot allò que ella no és capaç que aprenguin a la seva aula.


No he vist la sèrie de TV, però tant m'han parlat del llibre de la madrilenya Julia NAVARRO, Dime quién soy, que he decidit llegir-lo.

És la història d'una dona que va abandonar la seva família en els primers anys 30 del segle XX i, quasi cent anys després, el seu besnét rep l'encàrrec d'investigar sobre la seva vida de la que res saben.

D'aquesta manera l'autora no només ens narra la història d'Amèlia, sinó sobretot la història del segle XX de la civilització occidental. Ho fa de manera correcte, però llarga i superficialment. Un llibre que m'ha anat bé llegir aquest juliol perquè no requeria gaire concentració. 

M'ha agradat el final, no tant per la manera com resol el misteri, sinó pel que diu sobre la memòria que a mi tant m'interessa: "No quiero perder mis recuerdos, se los están llevando, ellos se van y yo...yo no sé dónde encontrarlos" i li respon: "Yo los he encontrado, y están todos aquí, ya nadie se los podrá quitar". I també: "ha hecho algo impagable por su bisabuela. Recuperar su memoria es más de lo que podía esperar. Y usted se la ha devuelto".

Núria Reichardt
Juliol del 2023